“LA PIEDAT DE JERONI SUÑOL EN LA IGLESIA DE SAN ANTONIO ABAD DE BARCELONA” 


Artículo proporcionado por Antoni Ballús i Gimeno.

documento PDF original

LA PIEDAT DE JERONI SUÑOL

EN LA IGLESIA DE SAN ANTONIO ABAD DE BARCELONA


 Utilizando un término del argot de la espiritualidad ignaciana, me gustaría comenzar explicando el origen de este texto haciendo una «composición de lugar», (pensar detenidamente en las circunstancias que envuelven un hecho).

 Al comenzar mi tiempo de jubilación, se me propuso hacer una investigación sobre la Piedad de Jeroni Suñol que había habido en la iglesia gótica de los Escolapios de San Antonio Abad de Barcelona. Me puse manos a la obra sin saber cómo hacerlo, sin conocer demasiado los recursos que debía utilizar. Ya se sabe que «la ignorancia es muy atrevida». Intenté documentarme buscando qué decían los libros y la red, (maravillosa red informática que nos acerca conocimientos y desconocimientos), y escribí un texto de once páginas. Once páginas que han dormido «el sueño de los justos» durante siete años.

 Ahora aquel olvidado texto intenta volver a la vida, salir a la luz… ¿Lo conseguirá?

 Ciertamente que ha envidiado las alabanzas, estudios, publicaciones i conferencias, que su hermana, la «Piedad de Igualada», ha tenido durante este año 2022. Esta imagen de Igualada tiene una gran suerte: guardada durante siglos en el convento de los Agustinos, ahora se encuentra en la iglesia responsabilidad de los Escolapios, mimada y a punto de ser restaurada. La imagen de Jeroni Suñol se ha perdido. A penas conservamos dos fotografías, unas referencias en la biografía de su escultor y unos cuantos textos que nos hablan de ella. Con todo este material intentaré acabar mi búsqueda sobre «La Piedad de Jeroni Suñol que se encontraba en la Iglesia de San Antonio Abad de Barcelona».


NOTICIA DE «LA PIEDAD» DE JERONI SUÑOL

 Feliu Elías Bracons 1 (1778-1948), crítico de arte, en su libro La escultura catalana moderna 2 impreso en 1928, en la biografía de Suñol, entre la lista de sus obras cita la Piedad de los «Escolapios de Barcelona» (¡Sic!) «Obras: Piedad T.P. Escolapios de Barcelona».

 En la revista «La Avalancha» 3 publicada en 1922, editada en Pamplona, en un artículo que trata sobre «La escultura policroma de Xavier» (una efigie de San Francisco Xavier esculpida por Suñol, que se conserva en la iglesia del castillo donde nació), en la página 64, cita una lista de las obras más importantes de este escultor, i subraya que no le ha sido posible completarla. Sobre La Piedad escribe: «… Hermosísimo cuadro  escultórico, policromado, que se conserva en la casa de los Escolapios de Barcelona». En la misma revista, en la página 52, después de una alabanza general a la obra de Suñol, menciona otra vez «La Piedad» como una «bellísima escultura».

 En un artículo publicado por José Ramón Melida, titulado «SUÑOL» 4, encontramos la descripción de esta obra analizada con todo detalle. Cfr.: Descripción de «La Piedad» de Jeroni Suñol Pujol, más adelante.

 En la revista Altamira 5 encontramos citada La Piedad entre las diversas obras de Suñol: «…Jeroni Suñol Pujol (Barcelona, 1839 – Madrid, 1902), uno de los más ilustres estatuarios españoles de la segunda mitad del siglo XIX. Débensele obras como la Piedad de la Iglesia de los Escolapios de Barcelona».

 Otra reseña de la escultura la encontramos en un artículo de «La Vanguardia» de Manuel Rodríguez Codolá 6 del año 1902. En este artículo podemos leer que el año 1876 Suñol estaba trabajando  este conjunto escultórico: «En el año 1875, a causa de unas fiebres que le quebrantaron la salud para siempre, y que a la sazón le pusieron en peligro de muerte, abandonó Roma por prescripción facultativa, y se restituyó a Barcelona, alquilando para estudio un local de la calle de Sepúlveda. ¡Qué decepción la suya! No fue pródiga para él su ciudad natal, ni un encargo recibió de sus paisanos. Desengañado, vio que no le quedaba otro recurso que renunciar al arte, y pidió a un deudo suyo que le facilitara ganarse la vida en su fábrica. Su hermana para animarle, le encargó una Piedad que regaló a los PP. Escolapios, en la iglesia de los cuales se halla todavía».

 En el Diccionario Rafols 7 podemos leer en la entrada SUÑOL PUJOL, Jeroni, la referencia a La Piedad «en los Escolapios» (¡Sic!).

 Así, pues, por lo  que conocemos de la historia de Suñol sabemos que en su última etapa en Barcelona, en la que se encuentra en una difícil situación personal, por encargo de su hermana realiza esta escultura para la iglesia gótica de los Escolapios en la calle de San Antonio Abad de Barcelona, en donde sería venerada.

 Nos falta intentar descubrir el momento de su destrucción, tal vez en la Semana Trágica o tal vez en la guerra de 1936. Intuimos que será tarea difícil.

BREVE BIOGRAFIA DE JERONIMO SUÑOL i PUJOL

 Jeroni Miguel Suñol Pujol 8, autor de La Piedad barcelonesa,  nació en Barcelona en 1839 i murió en Madrid en 1902. De origen humilde, se formó en la Escuela de la Lonja, en el taller de Passavell i en el de los hermanos Vallmitjana.  Becado, prosigue sus estudios en Roma i en Florencia. Co su escultura «El Dante» ganó una medalla de plata  en la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid el año 1864. Una versión de esta escultura y de otras obras suyas,  se encuentra en el Museo Nacional de Arte de Cataluña. Después de su periodo romano, regresó a Barcelona, 1875, por problemas de salud. Por lo que parece no encontró apoyo en la sociedad catalana del momento.

 Su hermana Dolores se casó con Domènech Batlló Barrera, propietario de una importante fábrica de tejidos. Eso nos ayuda a entender el encargo de la escultura de una Piedad que hizo a su hermano para animarlo en los tristes momentos que pasaba. Trabajando en esta escultura, a propuesta de un grupo de escultores catalanes, fue escogido por unanimidad jurado de la Exposición Nacional de Bellas Artes, 1876 (6).

 A partir de 1882 será miembro de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, en reconocimiento por su categoría artística. Es entonces cuando fija su residencia en Madrid, a pesar de que añora su ciudad natal 9.

 Respecto a la personalidad de Suñol, en el artículo de La Vanguardia ya citado, después de lamentar que «un siglo después de su muerte se ha perdido tanta información» que dificulta hacer una biografía exacta, se dice que  las referencias que  se tienen muestran a un hombre culto, modesto, de gran sencillez, gran artista.

DESCRIPCIÓN DE «LA PIEDADۜ» DE JERONI SUÑOL PUJOL

 En un artículo publicado en la Revista de Arte por José Ramón Melida, 10 encontramos una descripción de la obra que nos puede servir para aproximarnos: «En 1878 realiza una talla para una iglesia de Barcelona». Es una Pietà que nos recuerda, (según Melida), ciertas esculturas italianas como una de Guido Mazzoni (1450-1518), escultura de terracota policromada. En esta, contraria a la de Suñol, hay seis personas, (tres hombres i tres mujeres) que acompañan la figura de María i de Cristo. María no puede dejar de mirar con dolor el cuerpo de su hijo. La Piedad de Giovanni della Robbia (1469-1529), de estilo mucho más tradicional, nos presenta un Cristo en la falda de María, que también mira el cuerpo de su hijo muerto, pero con una mirada bien diferente.

 En la escultura de Suñol, la base de la composición es la figura de Cristo muerto y yacente, al mismo tiempo imagen clásica y realista, Suñol crea una figura noble, reposada, una figura delicada, que infunde respeto y amorosa veneración. La desordenada cabellera nos recuerda la estatuaria religiosa del siglo XVIII.

 La imagen de María Dolorosa, junto al cuerpo de su hijo, con los ojos mirando al cielo, participa de la influencia clásica italiana que el autor conoció en Roma. Trabaja el amplio vestido de María que dignifica su figura. El manto y la santa sábana en la que se encuentra el cuerpo de Jesús, son una solución sencilla y moderna al mismo tiempo que expresan la condición de nuestro artista. La escena que nos presenta Suñol es de una maravillosa simplicidad.

 Es una pena que hoy toda descripción depende de dos fotografías, y no de la visión material de la obra.


EL FINAL DE LA PIEDAD

 Me imagino que este sería el momento de decir en dónde se encuentra esta obra, en dónde se puede ver y admirar… Pero no será posible.  A penas puedo mostraros una fotografía antigua, en buen estado, que se ha conservado 11,  y gracias al Archivo Provincial de las Escuelas Pías de Cataluña dos más: una tarjeta postal en la que se puede ver la Capilla del Santísimo de la iglesia de San Antonio, (seguramente de antes de 1909), y una fotografía de la Eucaristía que se celebró después de la Semana Trágica pero en la que no se ve la capilla en la que se encontraba La Piedad.

 En 1909 en Barcelona había una efervescencia explosiva que se manifestó en una revuelta popular. Uno de los detonantes fue la movilización de reservistas para ir a luchar a Marruecos.  Gente pobre que no podía pagar la «cuota» para liberarse de ser alistado, veía cómo se libraban los ricos. El pueblo atacó edificios y escuelas religiosas 12.

 ¿Fue esta revuelta la que acabó con La Piedad de Suñol? ¿O fue tal vez la de 1936? Una   de sus obras Santa Lucía, realizada para una iglesia de Santander en 1885, sabemos que fue destruida en 1936. ¿Podría ser que también fuera este el final de nuestra escultura? No tenemos constancia. Ninguna noticia indica el momento de su destrucción.

 Toda la documentación de la comunidad o de la iglesia de San Antonio de este periodo desapareció. Según el Joan Florensa: «Todos los documentos que podía haber fueron destruidos. En 1909 la iglesia de los Escolapios de la calle de San Antonio Abad y el colegio fueron incendiados; la revuelta de 1936 significó  la total destrucción de la iglesia, (se hundió la techumbre) así como también toda la escuela que también ardió. En estas dos ocasiones se perdieron todos los archivos» 13.

 Lo que resulta curioso es que quedan testimonios  de las pinturas de Jaume Huguet (1412-1492), que pintó para el retablo de San Antonio Abad y que fue destruido en 1909. Toda esta obra pictórica la conocemos por fotografías en blanco y negro que nos han llegado. La Piedad no tuvo tanta suerte.

 El libro de Feliu Elías 1, impreso en 1928, entre las obras de Suñol señala La Piedad barcelonesa, la cita, pero creemos que eso no nos autoriza a afirmar con seguridad que la obra existiera todavía en ese año.

 El artículo en la revista «La Avalancha» 3 de 1922, cuando cita La Piedad en una lista de las obras más importantes de Suñol, hace notar que no ha podido conseguir la lista completa. ¿Escribe, pues, por referencias que ha obtenido o sabe que la obra está en Barcelona?

 ¿Cuándo y cómo se destruyó La Piedad de Suñol? No podemos ofrecer una respuesta segura, nos queda, pues, la incógnita que tal vez alguien, algún día podrá desvelar.



1 http://es.wikipedia.org/wiki/Feliu_Elias  - http://www.jeronimosunol.net/esp/biograf/feliu.html

2 La escultura catalana moderna. Vol. II Los Artistas. Editorial Barcino-1928. Imprenta Librería Ramón Sauret de Tárrega.

3 La Avalancha. Año XXVIII. Número 646 y 647. Pamplona 8 y 24 de marzo de 1922. Biblioteca Católico-propagandista.

4 http://www.jeronimosunol.net/engl/biograf/melida.htm

5 ALTAMIRA. Revista del Centro de Estudios Montañeses. Gobierno de Cantabria. Tomo LXXVII. Santander, 2009. ISSN: 0211-4003-Altamira.

http://grupos.unican.es/acanto/CEM/Altamira77_2009.pdf

6 La Vanguardia. Jerónimo Suñol. Influencia que ejerció en la escultura española. La obra maestra del artista. Su vida. Su idiosincrasia moral. Manuel Rodríguez Codolá. 26 de octubre de 1902. http://www.jeronimosunol-net/esp/biograf/codola.html

7 Diccionario Rafols de Artistas de Cataluña, Baleares y Valencia, vol. 4 (1980), p. 1230.

8 https://ca.wikipedia.org/wiki/jeroni_Miquel_Su%C3%B1ol_i_Pujol

9 Se pueden encontrar valoraciones de su trabajo artístico en: http://www.jeronimosunol.net/esp/inicio/contenid.htm

10 http://www.jeronimosunol.net/esp/biograf/melida.htm

11 Escáner amabilidad del Sr. Enrique Fernández.

12 Joan Maragall y la Semana Trágica I Opinión I EL PAIS (elpais.com) https://elpais.com/diario/2009/07/25 opinión/1248472811_850215.html

13 https://www.escolapia.cat/arxiu-provincial/

 

La Pietat de Jeroni Suñol

a l'Església de Sant Antoni Abat de Barcelona


Seguint un terme de l'argot de l'espiritualitat ignasiana, m'agradaria començar explicant la gènesi d'aquest text fent una «composición de lugar» (pensar detingudament en les circumstàncies que envolten un fet). 

En començar el meu temps de jubilació, se'm va proposar fer una recerca sobre la Pietat de Jeroni Suñer que havia estat a l'església gòtica del escolapis de Sant Antoni Abat de Barcelona. Im'hi vaig posar, sense saber com fer-ho, sense conèixer gaire les eines que calia fer servir. Ja és sabut que «la ignorància és molt atrevida»! Vaig intentar documentar-me, buscant què em deien els llibres i la xarxa (meravellosa xarxa que apropa coneixements i desconeixements!) i en va sortir un text d'onze pàgines. Onze pàgines que han dormit el «son dels justos» durant uns quants anys (7).

Ara, aquell sorrut text, intenta ressuscitar, tornar a la vida... Se'n sortirà?

Ben segur que ha tingut enveja de les lloances, estudis, publicacions i conferències, que la seva germana, la «Pietat d'Igualada», ha tingut durant aquest any 2022. Aquesta imatge d'Igualada té una gran sort: guardada des de segles al convent del agustins, ara és a l'església regida pels escolapis, mimada i a punt de ser restaurada. La imatge de Jeroni Suñol s'ha perdut. Amb prou feines en tenim dues fotografies, unes referències a la biografia del seu autor, i uns quants textos que ens en parlen. Amb tot aquest material intentaré acabar aquestes troballes sobre «La Pietat de Jeroni Suñol a l'Església de Sant Antoni Abat de Barcelona».


NOTÍCIA DE «LA PIETAT» DE JERONI SUÑOL

Feliu Elías i Bracons[1] (1878-1948), crític d'art, al seu llibre L'escultura catalana moderna[2], imprès el 1928,  cita a la biografia de Suñol, entre la llista de les seves obres, la Pietat, dels  «escolapis de Barcelona» (sic!). «Obras: Piedad T. P. Escolapios de Barcelona».

A la revista «La Avalancha»[3] publicada el 1922, editada a Pamplona, en un article que parla de «La escultura policroma de Xavier» (una efígie de Sant Francesc Xavier, esculpida per Suñol, que es conserva a l'església del castell on va néixer), a la p. 64, cita una llista de les obres més importants d'aquest autor, remarcant que no l'ha pogut aconseguir completa. De 'La Piedad' en diu: «...Hermosísimo cuadro escultórico, policromado, que se conserva en la casa de los Escolapios de Barcelona». A la pàgina 52 de la mateixa revista, després d'una lloança general a l'obra de Suñol, enumera un altre cop «La Piedad» com a «bellísima escultura».

En un article publicat per Jose Ramón Melida, intitulat «SUÑOL»[4], trobem la descripció d'aquesta obra, que s'analitza amb detall. Cfr.: Descripció de «La Pietat» de Jeroni Suñol i Pujol, més endavant.

A la revista Altamira[5] podem trobar citada La Pietat entre les diverses obres de Suñol: «... Jerónimo Suñol y Pujol (Barcelona, 1839-Madrid, 1902), uno de los más ilustres estatuarios españoles de la segunda mitad del siglo XIX. Débensele obras como la Piedad de la iglesia de los Escolapios de Barcelona».

Una altra ressenya de l'escultura la trobem a un article de «La Vanguardia» de Manuel Rodríguez Codolà[6] de l'any 1902; aquest article també ens indica que l'any 1876 Suñol estava treballant en aquest conjunt escultòric: «En el año 1875, a causa de unas fiebres que le quebrantaron la salud para siempre, y que a la sazón le pusieron en peligro de muerte, abandonó Roma por prescripción facultativa, y se restituyó a Barcelona, alquilando para estudio un local de la calle de Sepúlveda. ¡Que decepción la suya! No fue pródiga para él su ciudad natal, ni un encargo recibió de sus paisanos. Desengañado, vio que no le quedaba otro recurso que renunciar al arte, y pidió a un deudo suyo que le facilitaría ganarse la vida en su fábrica. Su hermana para animarle, le encargó una Piedad, que regaló a los PP. Escolapios, en la iglesia de los cuales se halla todavía».

Al Diccionari «Rafols»[7] podem llegir, en l'entrada SUÑOL PUJOL, Jeroni, la referència de La Pietat «en los Escolapios» (sic!).

Així doncs, la història coneguda de Suñol ens diu que en l'última etapa a Barcelona, on es troba en una situació personal difícil, per encàrrec de la seva germana realitza aquesta escultura per a l'església gòtica dels escolapis del carrer Sant Antoni Abat de Barcelona, on seria venerada.

Ens queda intentar descobrir el moment de la seva destrucció, potser a la Setmana Tràgica, potser a la guerra del 1936. Intuïm que serà feina difícil.


BREU BIOGRAFIA DE JERONI SUÑOL i PUJOL

Jeroni Miquel Suñol i Pujol[8], autor de la Pietat barcelonina,  nasqué a Barcelona el 1839 i morí a Madrid el 1902. D'origen humil, es formà a l'Escola de la Llotja, al taller de Passavell i al dels germans Vallmitjana. Becat, segueix els seus estudis a Roma i a Florència. Amb la seva escultura «El Dant» guanyà una medalla de plata a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid el 1864. Una versió d'aquests escultura, i altres mostres seves, es troben al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Després del seu període romà, retornà a Barcelona (1875) per problemes de salut. Sembla que no va trobar bon suport en la societat catalana del moment.

La seva germana Dolors es va casar amb Domènech Batlló i Barrera, propietari  d'una important fàbrica tèxtil. Això ens fa comprendre l'encàrrec de l'escultura d'una Pietat que va fer al seu germà per tal d'animar-lo en els tristos moments que passava. Treballant en aquesta escultura, a proposta d'un grup d'escultors catalans, és elegit per unanimitat jurat de l'Exposició Nacional de Belles Arts, de 18766.

Des del 1882 serà membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, en reconeixement per la seva talla artística.  En aquest moment fixa la seva residència a Madrid, tot i que enyorarà la seva ciutat de naixença[9].

Sobre la personalitat de Suñol, a l'article de La Vanguardia, ja citat, després de lamentar que «un siglo después de su muerte se ha perdido tanta información» que fa difícil fer-ne una bona biografia, ens diu que les referències que es tenen mostren un home culte, modest, d'una gran senzillesa, gran artista.


DESCRIPCIÓ DE «LA PIETAT» DE JERONI SUÑOL i PUJOL

En un article publicat a la Revista de Arte per José Ramón Melida[10], trobem una descripció de l'obra que ens podrà servir com a aproximació: «El 1878 executa una talla per a una església de Barcelona. És una Pietà, que ens recorda (segons Melida) certes escultures italianes com una de Guido Mazzoni (1450-1518), escultura de terracota policromada. En aquesta contràriament a la de Suñol, hi ha sis personatges (3 homes i tres dones) que acompanyen la figura de Maria i de Crist; Maria no pot deixar de mirar amb dolor el cos del seu fill.  La Pietat de Giovanni della Robbia (1469-1529), d'estil molt més tradicional, ens presenta un Crist a la falda de Maria, que també mira el cos del seu fill mort, una mirada ben diferent.

En la de Suñol, la base de la composició és la figura de Crist mort i jacent. Alhora clàssic i realista, Suñol crea una figura noble, en repòs, una figura suau que infon respecte i amorosa veneració. La desordenada cabellera ens recorda la estatuària religiosa del segle XVIII.

La imatge de Maria Dolorosa, al costat del cos del seu fill, amb els ulls mirant al cel, participa de la influència clàssica italiana que l'autor va conèixer a Roma. Treballa l'ampli vestit de Maria que dignifica la seva figura. El mantell i el sant llençol, on hi ha el cos de Jesús, són una solució senzilla i moderna al mateix temps que ens parla de la condició del nostre artista». L'escena que ens presenta Suñol és d'una meravellosa simplicitat.

És una llàstima que, avui, tota descripció depèn de dues fotografies i no de la visió material de l'obra.


EL FINAL DE LA PIETAT

Imagino que ara vindria el moment de dir on és aquesta obra, on es pot admirar, on es pot veure... Em sembla que no ho podré fer. Amb prou feines podré mostrar-vos una fotografia antiga, en bon estat, que ens ha pogut arribar[11], i gràcies a l'Arxiu Provincial de l'Escola Pia de Catalunya dues més: una postal on es pot veure la Capella del Santíssim de l'església de Sant Antoni (segurament abans del 1909) i una fotografia de l'eucaristia que es va celebrar després de la Setmana Tràgica però que no ens mostra la capella on era situada La Pietat.  

El 1909 Barcelona amagava una càrrega explosiva que es manifestaria en una revolta popular. Una mobilització de reservistes per anar a lluitar al Marroc en va ser un dels detonants. Gent pobre que no podia pagar la «quota» per deslliurar-se de l'allistament, veia com els rics se'n podien escapolir. El poble atacà edificis i escoles religioses[12].

Va ser aquesta revolta que va acabar amb la Pietat de Suñol? O va ser la del 1936? D'una de les seves obres Santa Llúcia, realitzada per a una església de Santander, el 1885, sabem que va ser destruïda el 1936. Potser va ser aquest, també, el final de la nostra escultura? No en tenim constància, cap notícia indica el moment de la destrucció.

Tota la documentació de la comunitat o de l'església de Sant Antoni, d'aquest període, és inexistent. Segons el P. Joan Florensa: «Tots els documents que hi podien haver van ser destruïts. El 1909 l'església dels escolapis del carrer Sant Antoni Abat i el col·legi van ser incendiats; la revolta del 1936 va portar a la total destrucció de l'església (s'ensorra la teulada) i de tota l'escola, que serà també cremada. En aquestes dues dates es perden tots els arxius[13].

És ben curiós que queden testimonis de les pintures que Jaume Huguet (1412-1492), pintà pel retaule de Sant Antoni Abat i que fou destruït el 1909; d'aquesta obra pictòrica podem conèixer tota l'obra en fotografies en blanc i negre. La Pietat no tingué tanta sort».

El llibre de Feliu Elías1, imprès el 1928,  posa entre obres de Suñol La Pietat barcelonina, l'enumera, però creiem que això no ens deixa afirmar amb seguretat que l'obra encara existís en aquesta data.

L'article de la revista «La Avalancha»3  de 1922, quan cita La Pietat en una llista de les obres més importants de Suñol, remarca que no l'ha pogut aconseguir la llista completa.  Parla doncs per referències que ha obtingut o sap que l'obra és a Barcelona? 

Quan i com es va destruir La Pietat de Suñol? No us en podem oferir una resposta segura, ens queda, doncs,  la incògnita que potser algú, algun dia podrà desvetllar.



[1] http://es.wikipedia.org/wiki/Feliu_Elias   --  http://www.jeronimosunol.net/esp/biograf/feliu.html

[2] L'escultura catalana moderna.  Vol. II: Els Artistes. Editorial Barcino, Barcelona-1928.  Imprenta Librería Ramón Sauret de Tàrrega. 

[3] La Avalancha. Año XXVIII. Núm. 646 y 647. Pamplona 8 y 24 de marzo de 1922. Biblioteca Católico-Propagandista.

[4] http://www.jeronimosunol.net/engl/biograf/melida.htm

[5]  ALTAMIRA. Revista del Centro de Estudios Montañeses. Gobierno de Cantabria. Tomo LXXVII. Santander, 2009. ISSN: 0211-4003-Altamira. http://grupos.unican.es/acanto/CEM/Altamira_etc/Altamira77_2009.pdf 

[6] «La Vanguardia». Jerónimo Suñol. Influencia que ejerció en la escultura española. La obra maestra del artista. Su vida. Su idiosincrasia moral. Manuel Rodríguez Codolà. 26 de Octubre, de 1902. http://www.jeronimosunol.net/esp/biograf/codola.html

[7] Diccionario «Ràfols» de Artistas de Cataluña, Baleares y Valencia, vol. 4 (1980), p.1230.

[8] https://ca.wikipedia.org/wiki/Jeroni_Miquel_Su%C3%B1ol_i_Pujol

[9] Es poden trobar valoracions del seu treball artístic a: http://www.jeronimosunol.net/esp/inicio/contenid.htm

[10] http://www.jeronimosunol.net/esp/biograf/melida.htm

[11] Escàner gentilesa del Sr. Enrique Fernández.

[12] Joan Maragall y la Semana Trágica | Opinión | EL PAÍS (elpais.com)

https://elpais.com/diario/2009/07/25/opinion/1248472811_850215.html

[13] https://www.escolapia.cat/arxiu-provincial/


Aceptamos, muy agradecidos, toda aportación que ayude a cubrir la falta de datos sobre esta obra.

Recordamos nuestro correo electrónico:jeronimosunol@yahoo.es